Las familias que desde hace años acogen de forma desinteresada en Blanes a niños saharuis se preparan estos día para acoger a los menores que vieron partir a finales de agosto de 2009.

Si entonces fueron 11 los niños, por ahora no está completado el listado de familias que les acogerán.

Por este motivo hacen un llamamiento a la solidoridad con estas criaturas que viven en condiciones difíciles en el Sahara y que desde hace tiempo piensan en regresar con nosotros y vivir nuevas experiencias.

Las familias les acogen desde finales de junio hasta finales de agosto, al igual que otras familias de las poblaciones cercanas a Blanes y de otras poblaciones de Cataluña. Si alguna familia está interesada en realizar una acogida, puede contactar al teléfono 620 547 565 y también al 972 336 848.

La experiencia es enriquecedora, tanto para los niños y niñas como para las familias que realizan este prolongado gesto solidario. Sirva como ejemplo el texto escrito por una de estas familias, que reproducimos a continuación: 

Acolliment d’un nen saharaui

Després de parlar-ho amb la família, l’estiu passat em vaig decidir a acollir un nen sahrauí. Feia anys que hi donava voltes. Em feia il·lusió fer un acolliment d’aquestes característiques i proporcionar a un nen del desert unes vacances a l’estil dels nens occidentals. Però alhora tenia molts dubtes: Anirà bé tot plegat? Es portarà bé, aquest nen? Ens entendrem? Com serà la convivència? I si se’m posa malalt? També em feien trontollar els comentaris d’alguns amics i coneguts quan em deien: «Ai, no t’emboliquis, rumia-t’ho bé, vols dir…?» Finalment, amb el recolzament de les meves filles, em vaig decidir a deixar les pors absurdes enrere i vaig decidir llançar-me a l’aventura.

El 26 de juny de 2009, va aterrar a Barcelona i quan en anar-lo a buscar ens el van presentar, ja vam pressentir que l’acolliment de l’Abdelaziz, de l’Asís, com li dèiem, seria més fàcil del que ens pensàvem. La veritat és que, des del primer moment, aquest nen de vuit anys es va convertir en l’alegria de la casa. Era, és, vaja, un nen rialler, juganer, obert, obedient, molt espavilat i extremadament carinyós…

Regalava abraçades a tort i  a dret, no només a nosaltres sinó a tot aquell per qui sentia simpatia, que era tothom. Els veïns de l’escala i del carrer estaven encantats amb l’arribada d’una personeta tan afectuosa. També li agradava molt la música, ballar, anar al casal cada tarda, anar a la platja, i aprenia ràpidament tan el català com el castellà. Ras i curt: una joia!

I jo com em sentia? Doncs us puc assegurar que l’arribada de l’Asís m’havia rejovenit. Amb ell vaig reviure la infantesa de les meves filles. Ara tornava a comprar roba de nen petit, anava als gronxadors, a la fira per la Festa Major i tornava a jugar. L’Asís era una criatura que volia participar de totes les festes, els balls i els concerts que a l’estiu es fan al poble, i no passava desapercebut per a ningú, i no només pel color de la seva pell sinó perquè tothom el coneixia per la seva simpatia.

Tot li feia il·lusió

Tot li feia il·lusió, des de ballar sardanes fins beure’s una taronjada assegut a la terrassa del Centre Catòlic… Justament, amb en Jordi, el xicot que porta el bar del Centre es van fer íntims amics, i no podíem passar-hi pel davant sense que l’Asís entrés a preguntar per en Jordi i es llencés als seus braços només veure’l.

Quan anàvem amb cotxe, sempre ens demanava que li poséssim un cd d’uns nens orfes del Brasil que cantaven i tocaven la flauta i, des del seient del darrere, no parava de moure les manetes fent veure que tocava tota classe d’instruments… Ens fèiem un fart de riure!

Tenir l’oportunitat d’oferir un estiu diferent a aquests nens és una experiència que MAI MÉS pots oblidar. Els estius al desert del Sàhara Occidental són molt durs per als infants, ja que les altes temperatures juntament amb l’escassedat de recursos, especialment d’aigua i de menjar compliquen molt la seva vida quotidiana. Els petits no tenen joguines, i entre ells, entre els homes del desert ho comparteixen tot. M’han explicat famílies acollidores que han anat a visitar el seus nens acollits al Sàhara que, quan hi vas, es desfan en atencions, i que entre els veïns es presten el poc que tenen per fer-te sentir bé entre ells.

Vacances en pau: tot un regal

D’aquesta realitat dura, especialment al pic de l’estiu, en va néixer la iniciativa d’oferir a aquests infants del desert unes vacances en pau i al primer món. Aquestes criatures ens ensenyen a valorar les coses petites, les coses quotidanes que nosaltres ja no som capaços d’apreciar. I ens ensenyen com ningú la importància dels sentiments, de l’afecte entre les persones, de la solidaritat i la tolerància amb aquelles persones i pobles que a priori són molt diferents de nosaltres, però que a l’hora de la veritat t’adones que no ho són tant… Arriben aquí amb les mans buides i el cor senzill, però omplen la vida de la família acollidora d’agraïment i afecte. Si Déu vol, d’aquí a dos mesos l’Asís tornarà a ser amb nosaltres. A casa ja comencem a comptar les setmanes…

Vull aprofitar l’ocasió per fer una crida a l’acolliment de nens i nenes sahrauís a Blanes. Us hi vull animar perquè encara ens falten famílies acollidores de cares al proper estiu, i perquè aquest acolliment és una oportunitat única que val la pena viure. L’Asís va ser un regal per a tots els qui el vam conèixer i, molt especialment, per a mi i per als de casa, que vam tenir la gran sort de gaudir al màxim de l’aventura del seu acolliment.

Una família acollidora / Blanes, 20 d’abril de 2010