Jordi Molina, instrumentista de tenora, és de Blanes. Iniciat a la Banda i Cobla del Collegi Santa Maria, passa per La Principal de Barcelona, Els Montgrins i l’Orquestra Maravella. L’any 1999 abandona les formacions tradicionals per a buscar nous camins a la tenora, tasca que l’Obra del Ballet Popular li reconeix amb la Medalla al Mèrit Musical de l’any 2004.

 

Així enregistra un CD per a tenora i piano amb Ramon Escalé que presenta aquell mateix any a Música a l’Esperança, i comença un llarg camí de col·laboracions que van des de la Companyia Elèctrica Dharma al Lluís Vidal Trio, passant per Maria del Mar Bonet, la Cobla de Cambra de Catalunya, la Banda Municpal de Barcelona, l’Orquestra Simfònica del Vallès, Carlo Rizzo, Manel Camp i força més.

Enric Canada, percussionista, fou deixeble de Pedrito Díaz al CEM de Barcelona a més de participar després en  una llarga llista de seminaris de professors internacionals. Ha estat professor de percussió i/o bateria, entre d’altres, al Taller de Músics de Banyoles, a L’Aula de Música Moderna i Jazz del Conservatori del Liceu de Barcelona, a l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona i al Conservatori Isaac Albèniz de Girona.

Ha passat per La Salseta del Poble Sec, ha estat músic acompanyant de personatges tan diversos com Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Rosa Zaragoza, Celia Cruz, Manu Tenorio, Marina Rossell, Tito Puente, Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra o Rosa López, i ha col·laborat en espectacles de Pep Bou, El Tricle o Quartetto da Cinque (Música a l’Esperança, 1994).

El 1989 s’introdueix a la música d’arrel flamenca acompanyant a Pedro Javier González (Música a l’Esperança, 2002), Diego Cortés, Manzanita, Carles Benavet, Mayte Martín i toca amb el grup Jaeleo i amb Gazpacho i amb Con dos cajones.

Dins la música d’arrel tradicional ha treballat amb Clau de lluna, Bitania, l’Orquestra Galana etc, i, per si fos poc, a més de compondre, col·labora també amb mestres africans com Jalibah Kuyateh, Buba Jameh, Guem o el grup Cae Ma Deila. I és el percussionista (al costat de Jordi Molina) de Kaulakau (Música a l’Esperança, 2008).

La Mata de Jonc és un cor d’homes especialitzat en polifonia tradicional que pren els seus models de l’àrea mediterrània en general i, més concretament, de la polifonia occitana, que aborda un repertori representatiu dels Països Catalans i també d’altres zones properes.

Existent des de 2008, fa una proposta musical innovadora – i a la vegada respectuosa amb la tradició- que pretén obrir un camí en aquest camp poc concorregut per les noves generacions de músics i cantors en general a Catalunya sota el guiatge de Ramon Manent. Van visitar Blanes el passat 7 de gener. Sols.

Ara es presenten amb la seva última experiència, un espectacle que van presentar l’any passat als Tradicionarius de Barcelona amb Jordi Molina a la tenora i Enric Canada, a la percussió. Però aquí Molina no es limita a la seva sàvia utilització de la tenora, sinó que hi incorpora dos pedalers d’efectes, talment com si d’una guitarra elèctrica es tractés. Així, cançons com Els contrabandistes, Els traginers o La venitosa resulten d’allò més nou. Aquest treball el van presentar en format CD tot just el passat 20 d’abril a Girona.