Ainoa Salinas
El grup El Mirall de Blanes ha tancat les activitats artístiques del 30è aniversari aquest cap de setmana, amb l’estrena de la seva darrera producció: Guantanamera. Les dues representacions que es van fer al Teatre de Blanes dissabte i diumenge han estat un èxit de públic amb molt bona acollida, sumant entre totes dues més de 600 espectadors.
Amb guió i direcció del fundador del grup, Pep Alum, ha suposat un retorn a l’essència de la manera de treballar i expressar-se que des de sempre ha tingut aquest col·lectiu. Un Mirall Style que es traspua des del minut 0 fins als aplaudiments finals, amb el to de surrealisme just que viatja en els límits de la realitat i la ficció, tot recordant que la primera sempre supera la segona.
Així ho explicava Pep Alum al final de les dues representacions: “He volgut fer un ‘divertimento’, una hora parlant de teatre, intentant aprendre, treballant i assajant. Es tractava de construir una obra que divertís a tothom, però en especial a tots els qui alguna vegada han fet teatre amateur o professional”. En aquest darrer sentit, si s’hagués de definir l’obra amb una sola paraula, aquesta no podria ser una altra que aquesta: teatre.
Ara bé, com no podia ser d’una altra manera tractant-se d’un grup de teatre amateur, les complicitats van en aquesta línia: “Jo penso que hi ha molta estimació pel què fem, a banda d’una capacitat de riure’ns de nosaltres mateixos. L’obra ha servit perquè reflexionem sobre què significa fer teatre amateur, amb totes les fragilitats, egos i vanitats que també comporta”.
El teatre vist des de dins el teatre amb ironia i humor negre
Pep Alum ha construït una comèdia negra on es parla del teatre dins del teatre, una ironia sobre el teatre amateur i el teatre professional, reivindicant el mateix sentit provocatiu que sempre ha mogut al grup des dels orígens. Un segrest estrambòtic i amb essències fonamentalistes és el vehicle que utilitza el veterà autor i director com a farsa per parlar de la perillosa afecció que suposa voler ser uns perfeccionistes en qüestions teatrals.
Ainoa Salinas
L’ofici teatral vist des de dins i a l’hora des de fora, amb una posada en escena sòbria però impactant i efectista. Una barreja entre catedral i presó, fent referència al joc de paraules amb què es mou el mateix títol de l’obra: Guantànamo i Guantanamera. Presideixen l’altar les fotografies de cinc Déus Teatrals: Konstantin Stanislavski, David Mamet, William Shakespeare, Peter Brook i Tadeusz Kantor.
Precisament la veneració que se’n fa d’ells en una hilarant escena de l’obra, quan els actors surten en processó per l’escenari, desencadena en una de les coses més sanes que es poden fer a la vida: riure’s d’un mateix. Això és el què fa Pep Alum al esmentar-se a sí mateix en el text: les fonamentalistes teatrals encarnades per les dues protagonistes –les autores intel·lectuals i materials del segrest- contesten la menció de l’autor de l’obra fent referència al seu ego incommensurable.
A tot això, també és de justícia destacar les interpretacions de les 15 actrius i actors dalt l’escenari. Tots ells i elles ajuden a fer creïble el què està passant dins i fora: des de les dues protagonistes –les temibles segrestadores Fina Bachs i Roser Mota-, passant pel ramat d’actors captius, i acabant pels dos guardians i autors materials que, metralleta en mà, van causar més d’un ensurt entre el públic de les dues sessions, que pensava que potser estaven assistint a un rapte real.
L’elenc d’actors l’han format Anna González, Sílvia Marquès, Eva Ariza, Paula Tomé, Mercè Maresma, Lali Batrí, Esther Bordallo, Diana Hernáez, Cristina Pérez, i Mónica Garcia. Completen l’elenc Xavier Pascual, Jaume Claret, David de la Fuente, Xavier Rubio i Ferran Garcia. En els aspectes tècnics, Carlos González s’ha encarregat de la il·luminació, Kore Velasco del so, Xavier Puigdemont i Oriol Gruart, i la construcció de l’escenografia l’ha fet Enric Amposta. El grafisme i les fotografies són d’Anna Galí, el suport tècnic d’Audioselva i el maquillatge de Nina Esteve.