Jaume Pujadas

Ben aviat farà cinc mesos que es va constituir l’Ajuntament de Blanes. La CUP hi som presents, amb dues regidores, per primera vegada després que a les eleccions municipals del 2011 ens vam quedar a les portes d’obtenir representació.

Com a organització municipalista, entenem que la presència a les institucions és una més de les eines per fer possible la transformació d’un sistema caduc i injust. Sabem, però, que un cop dins les institucions juguem a camp contrari, amb unes regles i unes dinàmiques que ens són alienes i moltes vegades ens juguen en contra.

Després d’aquests primers mesos ja podem afirmar que, malauradament, el nostre diagnòstic sobre l’activitat institucional era i és encertat. Malgrat les bones intencions dels grups polítics en voler incorporar la transparència i la participació ciutadana a l’Ajuntament, constatem que l’opacitat i els interessos partidistes prevalen sobre les bones intencions.

Són esclaus d’anys i panys d’una cultura política narcisista i totalment allunyada de la ciutadania, preocupada d’apropiar-se i desactivar les lluites i reivindicacions del carrer. I tot i voler, no es poden desempallegar d’aquest llast ja que forma part del seu ADN. Durant massa temps, la institució ha funcionat a banda del carrer, i ha creat una dualitat perversa entre representants i representats.

Per si fos poc, tot això ve acompanyat d’un complex sistema burocràtic que fa molt difícil d’adoptar polítiques transformadores. Cada setmana s’obren nous fronts que han de ser solucionats en aspectes que sobrepassen els nostres coneixements tècnics, jurídics i administratius. Som conscients que encaixem més gols dels que ens pensem.

És per això que la nostra manca d’experiència de vegades ens frustra i ens genera la sensació d’inoperància i manca d’efectivitat real per poder canviar aspectes fonamentals de l’activitat institucional.

Hem pogut començar a copsar l’abast de la tragèdia gràcies a les reunions informatives setmanals entre tots els grups polítics que se celebren prèviament a les Juntes de Govern de cada dijous, les juntes de portaveus, les comissions informatives i diverses reunions obertes a tots els grups polítics, a més a més dels Plens municipals.

Durant aquests mesos no ens han deixat de sobtar actituds i maneres d’entendre la política que ens hem trobat en aquesta gàbia d’or que és l’Ajuntament. Lectures restrictives per part del secretari del ROM impedint que tirin endavant mocions presentades per associacions i entitats de Blanes (C-32, associació de veïns de la Pedrera); manca de voluntat política de l’alcalde perquè aquestes mocions fossin efectives (al cap i a la fi, ell és qui finalment decideix què tira endavant i què no); discussions pujades de to entre regidors; informacions transcendentals (d’aquelles que ens obliguen a canviar la intenció de vot i a tirar per terra bona part de la feinada de l’assemblea) comunicades a través de la premsa o el dia mateix del Ple, sense que prèviament s’hagin compartit entre els diferents grups polítics; picabaralles estèrils; transaccions en el contingut de les mocions presentades a Ple moments abans de la seva votació, quan els documents s’han compartit i enviat setmanes abans; la concepció del Ple com a teatre on escenificar cops d’efecte…

Tot això en només cinc mesos. Sabem que no canviarà d’un dia per l’altre, però sovint se’ns fa increïble que coses tan simples esdevinguin tan complicades i perverses. Entre tots haurem d’anar canviant la manera de treballar i d’entendre la política institucional. Nosaltres aprenent dels errors i assenyalant conductes i discursos partidistes, introduint un discurs netament independentista i anticapitalista, siguent propositius i derribant murs, fent possible la participació ciutadana real, efectiva i vinculant i, sobretot, no perdent mai de vista que la institució que, tal i com ara es concep, és una bombolla que cal rebentar per construir noves estructures de representació participatives i permeables a la ciutadania. Perquè si perdem de vista el carrer, perdrem el nostre fil d’Ariadna amb la realitat, i llavors estarem perduts. Per això, més que mai, és necessari encarar la institució des del carrer i tenint present que només som una peça més de la unitat popular que entre tots i totes construïm dia a dia.