Ramon Freixenet Estol

Aquella tarda plujosa de mitjan juny els teulats i canonades de mausoleus i panteons escopien aigua a dojo. Tant les avingudes com els carrers que envoltaven els grans monuments mortuoris, així com els estranys visitants que donaven de menjar als gats i que tenien l’hàbit d’aparèixer poc abans que es tanqués el reixat, suportaven amb un estoïcisme admirable aquell daltabaix líquid que no deixava veure més enllà del nas.

Es podia afirmar sense cap mena de dubte que, pel que feia a la qüestió atmosfèrica, les condicions que s’estaven donant eren les més adients per fer lluir d’allò més aquella posta en escena atapeïda de simbolismes necrològics. No en va, el Père-Lachaise, és la més gran representació arquitectònica d’art necrofílic a la ciutat de París. El seu veïnatge en gran part il·lustrat és avui universal, i únic el mite que arrosseguen noms tan il·lustres com: Rossini, Balzac, Chopin, Oscar Wilde, Molière, Marcel Proust, Sarah Bernhardt, Gertrude Stein, Edith Piaff, Jim Morrison, Yves Montand, Simone Signoret…, i tants i tants d’altres. No és d’estranyar, doncs, l’interès que suscita aquest indret arreu del món i que els francesos saben com vendre’l als forasters (per una petita propina, el mateix porter dispensa un gargot rudimentari on hi són senyalades les tombes més famoses). Aquesta joia del Romanticisme ha esdevingut destí cobejat per les grans companyies tour-operadores, mostrant-lo abastament en els seus catàlegs engrescadors i, fent que el gruix turístic, com una munió de formigues cegues, faci via cap aquest indret capitanejat per guies intrèpids, experts venedors capaços d’apaivagar el morb d’ultratomba a les ànimes més exigents. Serveixi d’exemple els comentaris d’un d’ells sobre el mur dels Féderés dirigint-se a un grup de japonesos: a l’any 1871 els últims insurgents de la comuna de París obtingueren un lloc entre els enterramorts. Foren apressats i executats contra el mur, que conserva encara els impactes de l’afusellament. Aleshores es va murmurejar que alguns dels comuners havien aconseguit escapolir-se de la detenció i que vivien secretament al Père-Lachaise amb els gats. Encara avui, quan la nit senyoreja la ciutat dels morts, diuen insistentment certs rumors que, algunes nits, és possible escoltar estranys i malsans contubernis.

Aquella tarda plujosa de mitjan juny…, jo era allà, al Père-Lachaise. I no era pas un turista a la recerca de la tomba del seu ídol. Restava enfront de la làpida de la meva dona dient-li que me’n anava de París i que el meu viatge era irreversible, per a no tornar mai més. M’acomiadava, envoltat de cortines de pluja fugisseres que el vent movia amunt i avall menat pel caprici, fent il·legibles les lletres gravades a la pedra: Clàudia Candau, el seu nom de casada.

***   ***   ***

A les acaballes d’aquella tardor Clàudia i jo érem a París. Hi arribàrem procedents d’Holanda en un viatge en autocar. La veritat va ésser que més que arribar-hi, vàrem irrompre a la ciutat de la llum sense haver fet cap plantejament previ i, en veure-la des del bus estant, ens va atrapar el seu esplendor inconfusible, la seva grandeur, que diuen els francesos: a França encara no manava Mitterrand. Aleshores a París, l’alcalde era Chirac i Josep M. Flotats era pensionaire de La Comédie Française. París entre 8 i 9 del matí ja feia molta estona que tenia la maquinària de gran ciutat engegada i la cruïlla dels bulevards de St. Germain amb St. Michele, a aquestes hores, es convertia en un autèntic laberint circulatori.

A la rue des Écoles vam trobar una habitació en un petit hotel anomenat Àfrica. En aquesta primera nit parisenca ens va ser del tot impossible poder aclucar els ulls, vàrem ser fustigats per una avantguarda inclement d’insectes de totes les espècies i colors. Encara no havia començat ni a clarejar que ja érem al carrer sense haver pres le petit déjeuner i no va ser pas per falta de gana. Així que emprenguérem la marxa carregats amb una maleta cadascú, envoltats pel tel blavós encara instal·lat als carrers on un vent escàs, però fred, feia enrogir els pòmuls i el nas de la Clàudia. Recordo que la vaig besar repetidament aturats enmig de la vorera, recordo el seu contacte càlid i com m’estremien els seus petons; la seva abraçada em traspassava, m’emocionava la seva bellesa interior i tot el que sentíem ho resumia el seu rostre transparent d’aquella matinada freda de París.

L’olor de cafè i de croissant acabats de fer desferen l’apassionament. Prenguérem l’esmorzar al Cafè Papillon asseguts prop d’un finestral del pis superior, des d’on podíem veure com al carrer el trànsit anava creixent i la llum a poc a poc guanyava espais a les ombrívoles façanes i als teulats grisos. Un sol enteranyinat il·luminava el finestral emplomat d’una mansarda i el tros de paret coronada amb 12 xemeneies xates de ceràmica ocre.
Potser va ser la son enrederida, la gana, el desig de descobrir…, o potser, em caldria revisar aquest tret de natural novel·lesc que em du a espiar les vides alienes. La qüestió va ser que en el curt espai que hi ha entre la comanda i l’arribada de l’esmorzar, vaig fer-los-hi la vida als personatges de la mansarda del finestral emplomat: dins aquell immoble rònec no es podia pas dir que hi haguessin gaires alegries acumulades; però, no obstant això, s’hi podia apreciar una certa vidilla enmig de les quatre parets que el conformaven. Fou casual que en el mateix moment d’iniciar aquests pensaments d’aproximació, també comencés a entrar el sol de puntetes. Me’n vaig adonar perquè la llum esmorteïda que es colava per la claraboia llepava d’esquitllentes l’extrem del mirall i la pota mig corcada del llit de matrimoni. Mentre anava creixent aquell matí tot just encetat, dels baixos de l’immoble, pujava una forta olor de croissants saturats de greixos, que cada matí, amb una puntualitat de rellotge suís, es barrejava en aquell interior amb la pudor agredolça dels pixats del bebè Rocamadour, adormit en el fons del bressol de barana alta i edredó podrit d’humitat; on també, sense dissimulacions s’incorporaven els efluvis de les restes de semen d’Oliveira, retinguts a la vulva de la Maga. Més enllà d’aquell llit on jeien els dos amants, pel cim de la pica, m’imagino dos escarabats transitant entre plats i coberts buscant restes de menjar fermentat i, a terra, un ratolí inquiet furgava la tetina malmesa d’un biberó, a la recerca de l’última gota de llet agra.
En aquest punt, no vull deixar de reconèixer que l’escena podia ser més amable, fins i tot seria possible de canviar-la en part; però no penso fer-ho. No ho faré, malgrat l’olor de perfum falsificat que emmascara un no sé què profund, un no sé què entaforat en algun lloc recòndit d’aquest interior de pura ficció. No ho faré, malgrat la brutícia manifesta que s’intueix en els escalons emmoquetats de totes les tortuoses escales que menen cap a totes les mansardes. No ho faré, malgrat el croissant adulterat i el cafè de mitjó que serveixen a tots els hotels econòmics de la rive gauche. Malgrat tot, juro que no ho faré: París sempre restarà sent una meravella inoblidable, una ciutat única i vertadera, on qualsevol diable, en un moment de la seva existència, també pot aspirar, per una vegada, a sentir-se artista.

A l’exterior, però, manava la indiferència. La vida feia el seu camí –la quotidianitat és així, fa que el dia a dia sigui més o menys amable-. La gent potser inspirada per aquest entorn versemblant s’entestava en mostrar a tort i a dret que la seva felicitat era raonablement plausible; fins i tot el temps tenia l’aparença de voler mantenir-se estable i res no feia pensar que hagués de ploure. Però, va ploure.

A l’interior del Cafè Papillon el ritme era frenètic, la relluent cafetera, tot xerricant, no parava de deixar anar el seu vapor dins les gerretes de llet, mentre que els quatre poderosos braços, rajolí a rajolí, omplien tassetes i més tassetes opalines amb l’estampa d’una papallona de color crema. En sortir cap al carrer, vaig adonar-me que sota el gran mirall, a tocar d’una taula atapeïda d’abrics, hi havia Hemingway i el seu amic Scott Fitzgerald en animada conversa en una foto de mida natural.

Madame Clottet, la propietària de l’Hôtel des Lilas, va tenir l’amabilitat d’aconseguir-nos una habitació en el tercer pis, l’habitació es veia neta, però el bany era al fons del passadís; no obstant això, li diguérem que si que ens hi quedàvem. Definitivament, doncs, sortírem a l’encontre de la ciutat de París. Ens vam passejar pels grans bulevards, per les grans avingudes plenes de llum; descobrírem els mecanismes per a un desplaçament eficient amb la utilització del metro; vàrem marcar a la guia el que volíem conèixer i, finalment, decidírem d’anar per tot arreu.

Recordo la seva façana de color verd, els seus grans finestrals al bulevard St. Germain, i també recordo les cortines de quadres vermells iguals que les tovalles. No hi havia gaire gent per dinar, potser tres o quatre taules ocupades i dos clients a peu de barra prenent l’aperitiu; recordo que a l’exterior la llum s’anava apagant i, de sobte, va començar a ploure, una pluja fina i seguida que en poc temps va aconseguir d’amarar tot el que tocava. Recordo que tu i jo érem en una d’aquelles taules properes als finestrals i que tu vas demanar un plat de ris i, en descobrir que eren lletons, vas optar per una altra cosa. Recordo que vidres enllà la pluja no semblava pas que volgués fer una treva i, a ple migdia, els autos encengueren els llums grocs, aquells fars de color antic que solien portar els cotxes francesos. Llums esmorteïdes difuminades pel baf atmosfèric d’aquell dia líquid que de sobte es convertí en nit. A l’exterior, les persistents cortines de pluja deformaven els contorns arrodonits dels vehicles i de les persones enfundades en els seus impermeables brillants de tots els colors, que amb pas decidit creuaven davant el nostre improvisat mirador.
Et recordo a tu Clàudia, fumant un cigarret negre tot esgotant la copa de vin rouge a petits xarrups; et puc recordar en aquelles sobretaules que podien durar hores, amb la teva conversa sempre ansiosa per voler saber més i més, per conèixer i descobrir. M’agradava escoltar-te, mirar-te, acariciar-te per sota les tovalles, tocar-te, abraçar-te. Caminar a prop teu l’un contra l’altre pels carrerons tortuosos de Montmartre. Entrar dins l’atmosfera del Lapin Agil a la rue des Saules i agafar seient en qualsevol d’aquelles taules rústiques a on tothom prenia cerises à l’eau de vide escoltant una cançó francesa antiga carregada de nostàlgia. Més tard —si venia de gust— degustar la cuina del Moulin de la Galette. I, abans que la nit s’afués, caminar sota la pluja de París sense cap pressa, intentant descobrir en algun raconet amagat del Pont Neuf l’ombra trencadissa de la Maga en amable conversa amb el penúltim inquilí del lloc. Vagarejar pels molls sota els ponts del Sena sentint l’aire fred en les puntes de les orelles, del nas i dels dits. Pilotar la vida sense cap rumb ni destí segur i, en l’últim moment, esquivar unes restes defecades enmig del paviment humit. Apropar-nos amb els cossos estremits a les restes del caliu d’un foc improvisat i fer un trago del vi canalla que ens oferia el vagabund i després de tot això agafar alè, perquè París és una festa i tu i jo hi som convidats.

***   ***   ***

El soroll del tràfic, encara que somort, es filtra a l’interior de l’habitació, s’hi esmuny malgrat les tanques del finestral i de la gruixuda cortina de color roig esvaït. Tot just puc obrir un ull; comprovo que encara no és de dia; faig mitja volta entre llençols; avanço un pam a la recerca del cos de Clàudia; m’encasto al seu darrere; passo el braç per la seva cintura nua per poder acariciar el seu pit, quasi adormit, i li beso la nuca mentre el meu braç l’estreny. Sense adonar-me’n, es tanca l’ull que havia obert i, tot i el soroll exterior, de nou connecto amb el somni que abans havia deixat aparcat en algun lloc oblidat.

Ara és la llum la que irromp a l’habitació. Clàudia s’està dutxant en el bany del passadís. Tot i tenir el cap sota el coixí, sento un fort aroma de cafè; des d’aquest lloc secret puc veure amb el meu ull d’investigador l’extrem del llit. Hi veig una safata coberta per un tovalló blanc acabat de planxar i, al seu damunt, dues tasses fumejant plenes de cafè americà; veig dos sucs de taronja, segurament d’ampolla i poc frescos, a prop de dos trossos de baguette tous; veig dos croissants amb els extrems recargolats i els plecs daurats que vull imaginar cruixents; veig la mantega i la melmelada de maduixa i la de pruna envasades al buit, i també veig dos tovallons de paper i els sucres i els coberts lluents.

S’obre la porta. Dins el meu camp visual apareix un tros de Clàudia embolicada en una tovallola de bany. Em pregunta si estic adormit i jo, des del meu amagatall, li dic que sí, que encara dormo; res més lluny de la realitat, perquè estic ben despert en el meu cau. Des d’aquest lloc secret espio amb el meu ull d’explorador el cos de la Clàudia mentre s’asseca el cabell davant del mirall. L’angle de visió em permet de veure-li tan sols una part de la seva anatomia, concretament el pit esquerre que apareix sota del braç alçat; és morè, rodó, turgent; amb el mugró erecte en el seu mateix centre, envoltat per l’aurèola marró que té la pell eriçada i un xic com inflat el contorn. De vegades aconsegueixo veure l’altre mugró, el veig quan en assecar-se el cabell fa mig gir cap al cantó esquerre; llavors s’obre en el meu camp visual una perspectiva sorprenent dels dos mugrons perfectament alineats amb l’incomparable fons d’una litografia de la Torre Eiffel il·luminada amb bombetes de colors.

Quan sortíem de l’hotel, madame Clottet ens informa que pel proper dia tindrà reservada per a nosaltres una cambra amb bany al segon pis.

Caminàvem feliços sota un sol brillant d’escasses calories en direcció al Passage Viviane. En arribar-hi llegim que dintre d’una hora, a la sala Colbert, hi tindrà lloc un concert per a baríton i piano, amb música de Milhaud i lletra de Cocteau, Paul Valerí i Apollinaire. Per passar l’estona, iniciàrem una passejada pels voltants, i vet aquí que, creuant un pas de vianants a la rue Rivoli, vàrem ser envestits per un cotxe que, sense respectar els semàfors en vermell, el va travessar a gran velocitat.

***   ***   ***

Un dia, el meu cos va despertar-se en una habitació sòrdida sense saber què hi feia en aquell lloc rodejat de gent que no coneixia i que s’entestaven a cridar-me per un nom que jo ignorava. Sentia un gran pes, una fatiga infinita i em vaig adormir; m’adormí confús, recordo que vaig somiar i em va semblar que feia molt que no ho feia; no entenia res d’aquell somni carregat d’imatges surrealistes.

Mentre em tornava a despertar, abans d’obrir del tot els ulls, volia prendre consciència de mi mateix. Sense bellugar-me gens ni mica vaig començar per explorar els sentits: sabia que hi veia i que hi sentia… Vaig empassar-me saliva, i llavors una dona amb un fil de veu va dir: el senyor Candau es torna a despertar. El gust de la saliva era tan amarg que vaig tenir necessitat d’empassar-me’n més. La mateixa veu va insistir dient: doctor, el pacient està orinant i a la vegada defeca. Aquella veu em va fer pensar que es referia a algú altre. Després, una veu d’home, va suggerir amablement que netegessin el pacient i que aquest, de moment, comencés a poc a poc a prendre líquids. Aliè als comentaris de les dues veus, vaig reprendre l’exploració de la resta del cos, braços, cames, peus, dits, pit, cap… Vaig descobrir que l’espatlla em feia molt de mal, era un dolor de foc acompanyat de potents descàrregues punyents. Vaig obrir els ulls. Em queixava de dolor. La dona de blanc va posar el seu palmell sobre el meu front i amb la seva veu d’ocellet que ja coneixia em va dir: benvingut senyor Candao!

En recuperar la consciència, vaig saber que la Clàudia havia mort en el lloc de l’accident: va deixar d’existir en el mateix instant, va dir una veu amplificada reverberant sense fi, i afegí enmig del laberint que jo havia tornat després de tres anys de profund coma.
Sense adonar-me, em vaig anar submergint en les profunditats d’una depressió que va arrossegar-me cap un estat quasi vegetatiu d’absoluta indiferència, sense esma ni voluntat per tirar endavant, doncs, el sentiment de pèrdua era tant acusat que barrava el pas a qualsevol expectativa d’afrontar els records atrapats a l’interior de la caverna fosca. Així que puntual va aparèixer la teràpia de grup i amb ella, la cort de medicaments associats. Desproveït de voluntat i de criteri, aleshores, els especialistes, amb total impunitat em van agredir amb els seus terribles protocols. Ho van fer sense consultar-me res, sense donar-me el benefici de poder triar. Ells van decidir per mi experimentant noves tècniques en el meu organisme aprofitant-se de la meva condició de pacient estranger sense cap familiar que pogués respondre per ell.

Aconduït pels fàrmacs que m’administren entro dins el forat negre de l’oblit per no eixir-ne en anys. El seu al·lucinat univers atapeït d’ansietat i d’espant em fa viure les experiències amb un realisme tan evident que no deixa cap espai al dubte: de sobte, doncs, apareix el viatge estel·lar en el meu horitzó mental; surto disparat cap a la llum impel·lit a l’interior d’una concavitat de foc centellejant; la fricció metàl·lica aconsegueix irisar-me el crani aixafat pel camp magnètic; un tro colossal viatja enganxat a la meva cua, va en mi; jo sóc el tro, la centella, el resplendor, l’estel que es capbussa enmig de l’abisme i, en el veloç descens, el vertigen em sacseja l’estomac precipitant d’immediat el vòmit escarlata.
Poc a poc vaig fent via cap un procés de desacceleració. Es va apagant la llum del meu destí així com les partícules incendiades. Sento que m’envolta la foscor de la profunditat més distant, el silenci, la deixadesa, el son profund, químic, escarlata. Tanmateix, però, sé que aquest estat de placidesa és de curta durada, que l’enyorat assossegament aviat serà substituït per la maleïda veu, la veu psicòtica filla de la píndola escarlata que, com té per norma, fa la seva terrible aparició a l’interior del meu cap quan menys ho espero. Aquesta veu metal·litzada de tonalitat nasal, amb la seva dialèctica inconnexa no em deixa ni un moment de llibertat, em fa el seu presoner perquè no me’n pugui deslliurar i, em consta, que ha decidit quedar-se a viure dins meu per omplir la buidor de les nits amb la lucidesa de l’insomne.

Jo sóc la veu, la teva veu amiga, la que et vol bé i que mai no t’abandonarà: imagina, company, que en despertar en un dia qualsevol de la teva vida, et trobessis a tu mateix perdut en l’escenari d’un paisatge desconegut, enmig d’un viatge estel·lar que tu mai no has iniciat ni tan sols en la teva memòria. I malgrat no et reconèixis i amb tots els inconvenients que pot presentar la qüestió, el teu esperit aventurer no deixa d’empènyer-te cap a la recerca d’un destí inexistent. Imagina si poséssim sobre la taula d’operacions tot el que cal posar-hi, i un cop s’ha completat el trencaclosques de la teva vida, acabes per decidir alguna cosa sense cap ni peus. No et dic pas que prenguis una decisió! Ja veus que no ho faig. Accepta, no obstant, amb humilitat, la teva fragilitat d’ésser humà. Admet amb prudència els teus errors, les teves injustificables carències i totes les mesquineses que vas ser capaç de generar en un moment del teu passat. De que te’n rius company? Estic parlant de tu, de la teva vida. Et sembla potser extravagant el meu discurs? Vull imaginar que tu no ets d’aquesta mena, que tot ha esdevingut un malentès per culpa d’una incomprensible falla en el circuit de comunicacions de l’autopista del coneixement. Un error fortuït en la transmissió de les senyals.
Reflexionar? Per què? Ara no és necessari que reflexionis Ara no. Només cal que miris al teu voltant, veuràs que t’han deixat abandonat. I en la teva soledat, només et queda avançar cap al coneixement de la teva realitat personal, avançar cap a la reconstrucció del teu desgavellat concepte d’humanitat, cap a la recerca sistemàtica de ser millor cada dia. No m’interrompis!! Deixem acabar!!
Vull imaginar-me que ets capaç de fer totes aquestes coses i d’altres que no dic però que tu penses. Doncs bé, posem que després de superar amb èxit tots els inconvenients ho aconsegueixes. Imaginem que finalment succeís tot això. Reflexiona, company, perquè si tot això arribés a succeir per alguna raó inexplicable, seria terrible pel món; t’hauries convertit , sense saber-ho, en un il·luminat, en un profeta, en Déu! I aquesta idea de Déu, com tu saps prou bé, avui és extremadament perillosa, messiànica i poc aconsellable; i ara, company, empassat d’una vegada la refotuda píndola escarlata.
Com en una exhalació el reflex mecànic em fa obrir els ulls de bat a bat, fixos, igual com taronges, uns ulls de mirada allunyada, buits de contingut, sense cap expressió ni vida intel·ligent.
Malgrat això però, jo insisteixo, miro d’aprofitar els pocs moments de respir que em sol donar la veu; doncs, hi ha vegades, Claudia, que quan et parlo intueixo el teu somriure; només és un instant el que dura aquesta imatge, el temps just perquè jo pugui apreciar-la. En altres ocasions, quan et llegeixo els meus insignificants papers, em deixes que escolti el teu sospir lleu; i sempre m’acompanya la teva càlida presència quan m’acomodo al teu costat i, a les palpentes, faig mans i mànigues per poder abraçar el teu estimadíssim cos, d’aire.

***   ***   ***

Aquella tarda plujosa de mitjan juny… havia rebut l’alta mèdica per poder deixar enrere l’hospital, la meva casa al llarg de tant temps en el districte 20è de la ciutat de París. Aleshores, en sortir pel reixat del Père-Lachaise va remetre la pluja, inclús un sol migrat va aparèixer fent l’ullet entre núvols; així que la vida, com en una revelació de nou esdevenia nítida i brillant, mostrant-me que tot allò no era altra cosa sinó la realitat, una realitat palpable atapeïda de prometedores oportunitats; però, jo no estava per cap afer, em sentia envaït per una barreja agredolça d’estranyes sensacions enmig d’aquella ciutat grisa, distant, irreconeixible. Res a veure amb aquell París de quan era una festa, de quan tu i ella hi éreu convidats. Va dir-me la veu.

Aquest relat va guanyar el mes de març de 2014 el Premi Maties Pallarés de literatura Vila de Pena-Roja de Tastavins (Terol)