Les darreres excavacions realitzades al sector de Santa Margarida, a l’oest del turó d’Empúries (l’Escala) confirmen la situació del conjunt episcopal emporità d’època tardo antiga i, posen al descobert les restes de la basílica-catedral de l’antic bisbat d’Empúries, una de les edificacions més importants de tot aquest conjunt.

Les excavacions, realitzades entre el 6 d’abril i el 12 de maig per un equip d’arqueòlegs del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries, s’inclouen dins el programa de l’actual projecte quadriennal de recerca arqueològica (2018-2021), centrat en l’estudi de les antigues àrees portuàries d’Empúries, impulsat des del Museu d’Arqueologia de Catalunya i el Servei d’Arqueologia i Paleontologia del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, i han comptat, també, amb el finançament de l’Ajuntament de l’Escala. Els treballs s’han pogut portar a terme, a més, gràcies a la col·laboració dels propietaris dels terrenys.

Amb TELEGRAM rebràs al teu mòbil les nostres notícies a l’instant. Clica aquí y segueix-nos:  t.me/blanesaldia

L’objectiu de les recents excavacions, que donen continuïtat a les realitzades en el mateix sector durant el 2020, era determinar la naturalesa i la funció de les edificacions situades al nord de l’actual església de Santa Margarida. Els treballs van confirmar que en aquest àrea s’emplaçava el conjunt episcopal tardo antic d’Empúries i que les seves edificacions constituïen l’epicentre del nou nucli d’hàbitat sorgit després de l’abandonament de la ciutat romana.

Es tracta d’una descoberta arqueològica singular, que s’afegeix a altres conjunts episcopals d’aquest període a Catalunya, dels quals en coneixem les restes com ara Egara (Terrassa), Barcino (Barcelona) o Tarraco (Tarragona). En el cas del conjunt emporità, tot i la superposició de restes medievals posteriors, l’avanç de les excavacions permetrà reconstruir la seva planta completa, fent possible també recuperar patrimonialment la continuïtat històrica amb el jaciment d’Empúries.

D’aquest conjunt episcopal en coneixem ara diversos edificis, entre els quals el baptisteri, de planta quadrada i amb la piscina baptismal al centre i, també, la basílica, una imponent construcció de tres naus situada immediatament al nord. L’excavació del sector de l’absis i d’una part de la nau central i lateral sud ha permès, per primera vegada, conèixer amb força detall com era aquesta construcció.

Fotografia_2

L’absis estava situat a llevant i constava d’una zona on hi havia l’altar, sustentat amb un antic pedestal d’escultura amb una inscripció, provinent del fòrum de la ciutat romana, possiblement dedicada a Manio Cornelio Saturnino, que fou magistrat d’Emporiae al segle II dC. A banda i banda de l’altar i sota del paviment hi havia dos sarcòfags de pedra, un d’ells amb un forat superior per veure i tocar les relíquies d’un personatge que segons la inscripció conservada en un costat es deia Secundus.

Davant de l’altar hi havia també un espai o presbiteri i, a un nivell inferior, la zona del cor reservada als membres del clergat. A l’entorn d’aquesta zona privilegiada, amb el temps, s’hi disposaren també altres enterraments amb sarcòfags de pedra i coberta a doble vessant decorada amb acroteris. En relació amb una de les reformes de la basílica, s’ha recuperat un conjunt de 184 monedes de bronze, encunyades entre els segles IV i V dC.

La intervenció només ha permès descobrir de moment una part de la planta, però els elements conservats, com ara els pilars de la nau sud, permeten estimar que l’amplada de la basílica seria d’aproximadament 13-14 metres i que la seva longitud seria superior als 20 metres. La basílica i el baptisteri s’emplaçaven a la part est d’una plaça, a redós de la qual hom suposa hi havien també les altres edificacions que completarien el complex episcopal, com ara el palau del bisbe, ara per ara desconegudes. L’origen d’aquest complex es remunta a la fi del segle IV i, amb les successives reformes, sembla que va perdurar fins la fi del segle VII o els inicis del segle VIII.

La pèrdua de la seu episcopal emporitana, que ja al segle IX ja havia quedat incorporada a la de Girona, explica les transformacions posteriors. A partir d’aquest moment, damunt de les restes de la nau central i l’absis de l’antiga basílica s’hi construeix una petita església, amb diverses fases i reformes que permeten seguir l’evolució d’aquest sector fins al segle XIV. Paral·lelament, a l’espai de l’antic baptisteri es va bastir una segona esglesiola, dedicada a Sta. Margarida, que va perdurar com espai de culte fins al segle XVIII. A redós d’aquestes edificacions religioses s’hi va desenvolupar un important cementiri, amb diverses fases d’enterraments.

Fotografia

Projecte de recerca antigues de les àrees portuàries d’Empúries

Aquest projecte focalitza l’atenció en tres grans etapes històriques del conjunt emporità, que són fonamentals per entendre i explicar la seva evolució històrica, prenent com a fil conductor els espais portuaris, que són fonamentals per explicar la seva gènesi, creixement i decadència.

La primera etapa correspon a la fundació de l’establiment grec foceu, al segle VI aC; la segona, al moment d’arribada dels romans vers el segle II aC i, finalment, la tercera, al segle VI dC, moment en el qual els nuclis de població tradicionals de la ciutat grega i la ciutat romana s’havien ja abandonat i en el que el poblament es va concentrar a Sant Martí d’Empúries i al sector de Santa Margarida.

Els estudis del paleopaisatge del territori d’Empúries demostren que en aquesta darrera etapa l’hàbitat de Santa Margarida estava situat al costat de l’estuari del riu Ter, que aleshores desembocava just al nord del promontori de Sant Martí d’Empúries. Les prospeccions geofísiques realitzades en aquesta zona, prèvies a la intervenció arqueològica, confirmen que aquest hàbitat tenia una extensió mínima de dues hectàrees i que estava connectat directament amb Sant Martí a través d’un camí que passava per la part baixa del turó d’Empúries.

Fotos: Direcció General de Patrimoni