Illa de Blanes / Google Earth

Acaba l’exposició, i els i les estudiants que han participat del curs de Projectes d’Arquitectures Públiques capitanejat per Moisés Gallego que han treballat i projectat sobre els terrenys de l’antiga Illa Isozaki corretejaran per Blanes, molts d’ells per darrera vegada, per recollir les maquetes i els panells com qui fa la maleta per emprendre un llarg viatge.

I molts d’ells a la maleta hi posen una experiència viscuda de jugar amb miratges de realitat, esbossant projectes acadèmics efímeres sobre una realitat eterna per la vila: el trilema de l’illa de Blanes.

L’alumnat i professorat de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona ha reflexionat durant quatre mesos al voltant de les preguntes i respostes sobre el solar on un dia Arata Isozaki, de la mà d’un consistori municipal dels anys 2000 amb deliris de grandesa, hi va projectar l’Illa, un macrocomplex hoteler acompanyat d’una edificació quasi plena de la parcel·la amb un monstre de titani autoreferencial i tancat en sí mateix que allotjava un parc d’atraccions i centre comercial amb el final cap a l’interior de la parcel·la en una gran pantalla de 22 plantes que tancava el recinte.

En contraposició, els equips de l’ETSAB han plantejat la triple resposta contraposant-se al company japonés: aquest solar suposa una ferida urbana que separa els diversos teixits urbans que rodegen l’illa i expliquen com ha crescut urbanísticament la vila. L’illa ha sigut un fragment de límit, els terrenys que alliberen la ciutat antiga com si de l’enderroc de les antigues muralles es tractés.

El solar de l’antic camp de futbol d’Els PIns

També és refugi des barris autònoms que es van construir a recer dels Padrets: Sant Josep de la Muntanya i del Racó d’en Portas. Més enllà de l’illa creixen també els grans monstres dels 70 i 80 de l’esclat del boom turístic del sol i platja: edificacions de 10 alçades a primera línia sobre les antigues dunes i pinedes. I per últim, el solar és també la ròtula de la zona residencial dels eixamples al voltant de la Plantera i els Pins. En resum: aquesta porció de ciutat actua avui com el centre neutral d’un tauler de joc que separa terrenys rivals que parlen diferents llengües.

Mentre Arata hi edificava un mur, els alumnes han sabut convertir les parets de vidre i cobertes de titani en un parc urbà capaç d’estendre’s i apropar i relligar els diferents teixits i barris que hi arriben, convertint un espai de límits en un espai de trobada.

D’altre costat, si bé el ‘Lifepark’ plantejat els anys 2000 era un artefacte pensat no en la ciutadania sinó en atreure masses de visitants a un edifici sordmut i egocèntric que endinsés en sí mateix el programa, de nou aquests treballs giren el programa i proposen un espai servidor a la ciutat, oferint espais socials per al veïnat i l’associacionisme reconvertint les ruïnes dels antics pavellons en un record del que van ser i en un reciclat de les estructures retornen aquests volums al poble. Tot això, acompanyat d’un gran parc urbà que compagina les necessitats reals però temporals de l’espai per convertir els grans aparcaments necessaris a l’estiu en espais de parc i places públiques per la ciutadania la resta de l’any.

I per últim però no menys important, l’esforç per posar els peus a terra i estudiar les càrregues de costos proposant un programa que sense perdre l’interès general, tingui la capacitat de suportar la transformació del sector, adoptant la implantació d’una torre en el parc per tal de concentrar l’ocupació privativa sobre la parcel·la en el mínim espai possible de sòl, i generant un edifici híbrid que sigui capaç d’acollir i compaginar usos d’aparthotel, amb habitatges públics i habitatges lliures.

Un programa col·locat estratègicament en un segon pla respecte la línia de façana que qüestiona l’urbanisme consumista del territori dels darrers 40 anys del barri dels Pins i la façana marítima, però que tanmateix no s’ubica al final de la parcel·la donant l’esquena i taponant el barri de la Plantera i fent també més atractiu i digne una sortida per a la torre, prou distanciat del mar com per no interferir-hi, i prou a prop com per no perdre el nexe amb el mar.

En definitiva, és probable que cap dels projectes presentats en sí mateix sigui una resposta plena a les voluntats i necessitats del poble sobre l’espai de l’illa de Blanes, però té la riquesa de ser una suma de respostes encertades i necessàries, i posa sobre la taula uns arguments que són capaços de qüestionar els prejudicis previs sobre l’espai, obre ulls i dona pas a reflexions sobre la capacitat de transformació del darrer gran pulmó de Blanes per a passar d’espai de fractura a al que ha de ser la nova centralitat d’un poble que durant massa temps ha perdut el fil conductor d’un planejament cohesionat i cohesionador.

Víctor Catalan Casas
Regidor de l’Ajuntament de Blanes, exalumne de l’ETSAB i arquitecte